La nissaga dels Campeny
Aquest assaig ens invita a resseguir el maridatge entre l'escultura moderna i la mitologia clàssica al fil d'una de les nissagues més il·lustres d'escultors del nostre país: el llinatge dels Campeny. Analitzar-ne l'obra representa fer un interessantíssim recorregut històric i artístic que va de la segona meitat del segle XVIII fins a començament del segle XXI.
De la mà de Damià Campeny, Josep Campeny i Xavier Medina-Campeny, el lector entra en contacte no sols amb la biografia i l'obra d'aquests tres escultors, sinó també amb tres grans corrents artístics de l'escultura a Catalunya: el neoclassicisme, el realisme i la postmodernitat. Tres estils que en definitiva suposen tres maneres diferents d'assumir el llegat de la mitologia clàssica, considerada un sistema simbòlic perenne idoni per a comunicar un missatge actual.
L’humanisme, gestat pels medievals, trobà dos gran mitjans d’expressió: d’una banda, el pensament filosòfic i científic; de l’altra, les obres d’art. Quan el pensament renaixentista semblà amenaçar el dogma cristià, l’Església oferí a l’humanisme una sortida per mitjà de l’art. No tenim per què lamentar-nos-en, amb el benentès que l’art mai no s’expressà en detriment de la ciència, tot al contrari.
Tanmateix, el moviment cultural renaixentista anà prenent una actitud cada vegada més distant enfront de l’autoritat eclesiàstica. A Itàlia, la intel·lectualitat s’inclinà cap a un cert paganisme, mentre que a Alemanya, més ombrívolament moral, la intel·lectualitat es rebel·là contra la jerarquia romana adherint-se a la Reforma. En tot cas, el tarannà humanista, bo i fomentant l’interès pel saber dels antics, envigorí la llibertat de pensament i esdevingué l’alba de la modernitat.
La crònica catalana més antiga, les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, és un text narratiu excepcional que ressegueix la història de la família comtal des dels seus orígens fabulosos —llegenda de Guifré el Pelós— fins al 1299, any de l’última versió. El lector és invitat a veure com la història d’una nissaga es va transformant a poc a poc en la història d’un país, Catalunya, que es mostra diferent respecte a les altres monarquies hispàniques pel fet d’haver nascut a l’empara de l’imperi carolingi.
La present edició ofereix la tercera, i definitiva redacció de la crònica, la més important i la més àmplia. Se centra en el regnat de Pere el Gran del qual ofereix un relat impressionant, fortament influenciat per l’enèrgica personalitat del monarca.
El curador i el traductor d’aquesta edició presenten per primera vegada un text degudament prologat, traduït i anotat, la qual cosa el fa accessible al públic interessat per la història, i no sols destinat als historiadors professionals.
D’altra banda, el nou text crític de l’original llatí corregeix i supera el publicat l’any 1925 per Luois Barrau Dihigo, per tal com respecta les característiques del llatí medieval, d’acord amb els moderns criteris d’edició.
Les neurociències han adquirit notorietat no solament pels coneixements que han assolit, sinó també per les implicacions ètiques i les aplicacions socials que han permès. En aquest sentit, El cervell i el sentit de la vida és una obra molt actual que amb claredat i amenitat ofereix una introducció al funcionament del cervell humà i aplica allò que en sabem a un dels neguits humans més angoixants i, doncs, més recurrents: quin és el sentit de la vida? Tanmateix, de l’explicació científica dels processos cerebrals, l’autor dedueix una tesi criticable com tota afirmació científica: la ment és el cervell. Si bé aquest enfocament naturalista és un punt de partida tan legítim com qualsevol altre, el monisme materialista en què es basa és lluny d’ésser l’única hipòtesi enraonada. El lector és invitat a informar-se i a raonar críticament, perquè no és pas inversemblant que la complexitat de la realitat no sigui cap falòrnia espiritualista.
La Ciencia de la Cultura, l’obra pòstuma d’Eugeni d'Ors, sintetitza, juntament amb la Introducción a la vida angélica i El Secreto de la filosofía, el pensament de l’autor del Glosari. Molts dels seus capítols aparegueren en El Debate entre els anys 1932 i 1935, o en la Revue des questions historiques en els anys 1934 i 1935. Escrita, doncs, en uns temps convulsos, l’obra anunciava allò que molt aviat serien a Europa els Cultural Studies. Les seves reflexions, properes a les d’Antonio Gramsci, Raymond Williams o Michel de Certeau, prefiguraven els Subaltern Studies de l’actualitat alhora que esmenaven l’apreciació orteguiana: «d'Ors mai no dialoga».
Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn cArabî, Ramon Llull
El sobreamor —una forma d’amor present en Ramon Llull, Ausiàs March, Ibn Zaydûn i Ibn cArabî— designa un amor excessiu que, en comportar tant de sobresdolor, duu l’amant a allunyar-se de l’amat. Llavors, en la llunyania, l’amant experimenta un sentiment d’estranyesa tan nou que la ignorància que en resulta li esdevé penyora d’innocència.
En aquest assaig tocant al sobreamor Jad Hatem ens invita a reflexionar entorn de les seves grans preocupacions: com establir ponts de diàleg entre les diferents disciplines (fenomenologia de la religió, poesia i filosofia) i entre les diverses cultures (cristiana i islàmica, especialment). Amb aquest fi, confronta dos pensadors vigorosos, Ramon Llull i d’Ibn cArabî, amb dos poetes apassionats, Ausiàs March i Ibn Zaydûn. Si l’obra dels pensadors ens arriba en forma de dues imposants armades doctrinals, enmig de les quals la poesia hi té una posició més aviat modesta, l’obra dels poetes se’ns presenta en forma de dues altives caravel·les empeses pel vent indeturable de ritmes i rimes.
Traducció del text a càrrec d'Elena de la Cruz Vergari.
Edició a cura de Celia López Alcalde i Josep Batalla. Introducció de Claus A. Andersen. Col·laboració de Robert D. Hughes
El Tractatus brevis de modis distinctionum —editat críticament per primera vegada— és un text filosòfic breu, atribuït de vegades a Antoni Andreu. Tanmateix, els editors que han treballat sobre els manuscrits que ens l'han transmès han establert que cal assignar-lo al teòleg i filòsof franciscà del segle XIV, Pere Tomàs. Aquest breu tractat, desenvolupant idees de Duns Escot i d'altres autors, exposa una teoria sobre els modes d'identitat i de distinció presents en la realitat. Els set modes de distinció que proposa exerciren una gran influència sobre els filòsofs de la baixa edat mitjana.
Pere Tomàs (1280-1340) fou un dels mestres més influents de l’estudi franciscà establert a Barcelona. Els seus escrits testimonien l’alt nivell que la filosofia i la teologia havien assolit a Catalunya durant la primera meitat del segle XIV. Probablement, no fou deixeble directe de Duns Escot, tanmateix, en fou un decidit seguidor fins al punt d’esdevenir un del màxims representants de l’escotisme incipient.
A partir del primer recull de tankes de Carles Riba, publicat l'any 1938, aquesta forma poètica d'origen japonès fou àmpliament conreada en la literatura catalana. L'empraren poetes de renom com Màrius Torres, Palau i Fabre, Salvador Espriu i Rosa Leveroni, però també d’altres no tan coneguts.
Tots ells contribuïren a crear un cos poètic molt coherent i, cal dir-ho, excepcional en el panorama de la literatura mundial. En efecte, els grans poetes occidentals que cultivaren profusament la forma de l'haiku, no prestaren pas a la tanka la mateixa atenció que rebia a Catalunya. Els estudis que figuren en aquest volum abasten tres grans camps. El primer comprèn estudis sobre l'ús que de la forma japonesa importada han fet els poetes catalans —primerament, Riba, Torres, Espriu i Leveroni; posteriorment, Segimon Serrallonga i Jesús Massip. El segon camp aplega estudis sobre diversos aspectes d'aquest corpus poètic: les implicacions del seu origen forà i la seva categorització com a poesia menor; la presència de motius estacionals, com també el tractament dels sentiments i la disposició seriada en els reculls de tankes. El tercer camp, circumscrit a assaigs sobre la traducció i la creació poètiques, posa en relleu la importància que la tanka ribiana té encara en la nostra literatura.
Introducció, traducció i notes a cura de Josep Batalla i Alexander Fidora
La fe és només una adhesió emocional o és també una opció racional? Això és el que Ramon Llull es demana en la Disputatio fidei et intellectus, escrita a Montpeller l'any 1303. En un brillant diàleg literari, l'autor mallorquí posa en escena dues figures al·legòriques: la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contra-arguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, és a saber, la Trinitat, l'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables (rationes necessariae). La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons. La introducció situa en el seu context medieval el concepte no reduccionista que Llull té de la relació entre la fe i la raó, alhora que valora críticament el seu abast sistemàtic.
La transmissió dels textos i el saber (1200-1500)
Actes del I Col·loqui Internacional del grup Narpan
Les obres medievals es van transmetre manuscrites, i aquesta transmissió estava subjecta a moltes condicions. En aquest volum es tracta de la còpia material dels textos, de la traducció de continguts d’una llengua a una altra i també de la difusió de coneixements en sentit ampli, d’aquí els cinc blocs temàtics en què s’engloben els setze treballs oferts: «El taller de còpia», «La traducció i la glossa», «El saber i la llengua vernacla», «La transmissió del text poètic» i «La cort, centre de transmissió». El contingut toca un ventall d’obres del patrimoni cultural català —de Ramon Llull i Jaume I als cançoners de poesia del segle xv—, i incideix de ple en el context europeu d'aquesta literatura, com es pot veure a les contribucions relatives a textos occitans, francesos i italians.
Publicacions URV
Av. Catalunya, 35
43002 Tarragona
Tel. 977 558 474 – Fax 977 558 393
A/e: publicacions@urv.cat
Trobareu més informació sobre nosaltres a l’adreça següent:
http://www.urv.cat/publicacions