Fa més d'un segle, Josep Carner i Eugeni d'Ors esmentaren per primera vegada l'haiku, una forma de poesia japonesa. Acabada la primera guerra mundial, aquesta forma poètica visqué un moment de glòria entre els poetes avantguardistes i noucentistes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria López-Picó. Posteriorment, l'haiku quedà a l'ombra d'una altra forma japonesa, la tanka, introduïda per Carles Riba, si bé a la fi dels anys setanta només Salvador Espriu la conreava amb assiduïtat. Tanmateix, en la ploma d'autors actuals, com ara Feliu Formosa o Francesc Prat, l'haiku en llengua catalana ha pres un nou impuls i mostra una vitalitat extraordinària.
Els articles que integren aquest volum són una bona mostra de la varietat i la qualitat d'aquests haikus escrits en català. Els poetes tractats -que van des del mateix Espriu fins al jove poeta Iban L. Llop, passant per figures tan rellevants com Agustí Bartra, Felícia Fuster, Miquel Martí i Pol o Joana Raspall- s'han acostat a aquesta forma de maneres molt diverses i han acabat generant un paisatge molt ric, ple de mirades creuades i trobades fecundes entre la poètica dels mestres clàssics japonesos i la dels poetes contemporanis de llengua catalana.