El Col·legi del Sagrat Cor de Tarragona (1917-1964)
L’objecte d’aquest estudi ha estat revisar i analitzar l’educació i l’ensenyament impartit per part de les religioses vedrunes de Tarragona, des del 1917 al 1964. Amb aquest llibre es pretén recuperar la memòria històrica d’uns anys de dictadura que donaven poc espai a la manera d’ensenyar a les escoles. Tot i això, el mètode Montessori, o els de Pau Delclós, Joan Llongueras Badia i Jacques Dalcroze van estar presents en aquell ensenyament. Però també vol contribuir a treure a la llum un edifici esplèndid que va ser enderrocat per total manca d’estimació a un llegat dels arquitectes modernistes de casa nostra: Bernardo Pejoàn Sanmartí, Pere Caselles Tarrats, Josep M. Pujol de Barberà i Josep M. Jujol i Gibert.
És un llibre de records de moltes i molts alumnes que han passat per aquelles aules del carrer d’August, amb voluntat de palesar un model avançat i potent d’ensenyament, en el qual prevalia la preparació de la dona per sortir al mercat laboral, evidentment, immers en la ideologia pròpia d’aquella societat dominada pel dictador, però en una escola en la que s’anteposava el rendiment acadèmic a les ràncies normes del comportament social del moment.
La oikonomía se refiere a la economía de la vida o a la relación estrecha entre trabajo y vida. Y, en el caso concreto de este libro, a la economía llevada a cabo por mujeres. La obra se ha estructurado en cuatro capítulos muy distintos: Kémit (Egipto); época tardorromana (siglos III-V d.C.); Edad Media (Cataluña, Italia, siglos XIII-XV); y sociedad victoriana. Los cuatro análisis siguen el mismo planteamiento: una forma distinta de entender el valor histórico de los trabajos de las mujeres. Hemos dado una visión feminista de los mismos, poniendo en primer lugar el trabajo de cuidados, porque éste es el más importante por y para la sociedad: el sostenimiento de la vida, el mantenimiento de la existencia. Sigue el de reproducción –vital y social– y, por último, el de producción.