La carta, sorgida de la comunicació entre dues persones, és un forma literària tan antiga com l’escriptura mateixa. Hi hagut cartes de natura reflexiva, com ara els versos de les Epístoles d'Horaci, amb els quals l'escriptor s'adreçava a uns amics, potser ficticis. També hi ha hagut novel·les epistolars, com ara les Lettres persanes de Montesquieu o La Nouvelle Héloïsse de Rousseau, escrites amb una clara finalitat ideològica. I no podem oblidar els epistolaris que recullen les lletres cultes que s'han intercanviat personatges famosos.

A diferència de totes aquestes epístoles, les cartes de Joyce no són gens literàries ni tenen res de fictici, ans són privades i fins i tot íntimes. No foren pensades perquè veiessin la llum pública ni reflecteixen cap intercanvi d'idees entre persones assenyades. Són espontànies com la mateixa vida; foren escrites a rajaploma i foren adreçades a persones molt properes, de la mateixa manera que avui dia enviem e-mails sense cap altra preocupació que la de respondre immediatament a allò que ens exigeixen les circumstàncies. Llegir aquestes cartes és una experiència colpidora perquè ens permeten copsar gairebé de viu en viu la vigorosa personalitat de Joyce.

En la interpretació de versos de poetes catalans actuals, Jad Hatem convoca filòsofs, teòlegs i poetes de tots els temps amb el convenciment que la literatura catalana —com totes les literatures— és un entrellat de símbols que els diversos llenguatges fan presents en un acte encarnat que recrea incessantment la realitat.

Convençut que la poesia és la connexió interna entre el futur i el passat, Jad Hatem reflexiona partint del supòsit que el temps es fa palès quan el llenguatge, que encara no s'ha deixatat en prosa, s'envola vers la veritat originària. Tanmateix, l'essencial no es troba pas en la recapitulació de l'ésser que s'opera en l’obra poètica. L'essencial resta completament en l'aigua lluminosa que brolla espontàniament de la terra, un esclat que el poeta no fa res més que afavorir.

Per difícil que resulti copsar el temps, la poesia ens demostra que els homes no han deixat mai d'intentar-ho.

No hi ha cap cultura que desconegui el riure, no hi ha cap tribu ni cap poble que no l'utilitzi per aplegar-se o per marginar, per aprovar les conductes que tothom aprova o per condemnar les que la comunitat rebutja. Per molt que ningú no en pugui garantir l'eficàcia comunicativa, tant el cinema, el teatre o les novel·les com els acudits i les bromes subministren moments i motius per al riure i el somriure.

Tanmateix, els assaigs dedicats a comprendre el fenomen del riure són escassos perquè no és gens fàcil d’explicar-lo. El camp que abraça el riure —la comicitat i l'humor— és tan extens que fa de molt mal limitar: pel que toca a la seva teorització i comprensió general, té lligams amb la filosofia, la medicina, la sociologia i l’antropologia. I quant a la pràctica, es relaciona amb tot un seguit d’activitats que van dels espectacles d'entreteniment a la ironia més intel·ligent, de la paròdia cruel a la facècia més candorosa.

Partint d'estudis solvents que fan autoritat, l'assaig Pensant el riure reflexiona sobre la hilaritat recorrent a textos literaris i a acudits populars, sense negligir allò que ens suggereixen les imatges.

Virgilio Piñera, 1912-2012

Uno de los cansados ritos que impone la tradición es la conmemoración de un centenario: ya sea éste el natalicio de un escritor o la celebración de una fecha. Pero más allá de la marca temporal que apenas lo ilumina para desaparecer, la obra del escritor perdura en la memoria de los lectores construyendo su identidad civil frente a la imaginaria épica colectiva de la Historia. La única geografía que el escritor conoce, aquél que escribe y se escribe, es la libertad.

Compra el libro en papel

Compra el libro electrónico

Enlace a Google Books