- Estàs aquí:
-
Inici
-
Llibres digitals
- Estudis sobre Conflictes Socials
Traducció de Josep Batalla i Josep Hereu
Aquest assaig relaciona la ciència amb la política i l’economia, la d’avui i la del passat, i intenta copsar la varietat de maneres com s’ha produït el saber al llarg del temps. Posa en relleu, doncs, els vincles complexos que uneixen el saber amb el funcionament de la societat i examina el canvi profund que vivim des de fa dues o tres dècades. Parteix de les transformacions de les ciències entre el segle XVI i el segle XIX, examina les noves interaccions que s’han establert entre la producció de sabers i les institucions socials i polítiques. Examina en especial l’activitat científica predominant entre els anys 1870 i 1970, un moment essencial de transformació que ens marca encara avui profundament. L’objectiu de l’assaig és elaborar una visió crítica del passat que permeti analitzar amb rigor els canvis que han tingut lloc recentment. Amb aquesta finalitat, ofereix una anàlisi rigorosa del nou equilibri que preval avui dia entre ciència oberta i ciència privada, i reflexiona sobre els reptes que la ciència planteja a les societats i als individus de l’inici del segle XXI.
Introducció, traducció i notes a cura de Lola Badia
El Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic i el Llibre de la ciutat del món són dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció. Quan els va redactar portava una cinquantena d’anys dedicat a l’empresa d’escriure llibres de tots els formats i d’obtenir mitjans per a la missió amb el fi de promoure l’amor i el servei del Déu veritable. Les dues peces pertanyen a la «nova» literatura lul·liana: l’autobiografia, la disputa, la personificació i l’al·legoria són instruments de la veritat, tan «serventes» de l’Art com la filosofia ho podia ser de la teologia per a Ramon i per a molts pensadors dels segles XIII i XIV. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d’ell mateix, a mig camí entre l’apologia i l’autopropaganda. També tindrà ocasió d’admirar com Llull gestiona, amb les eines de combat dialèctic de l’Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions a motius de la tradició literària i de l’actualitat política i social.
En l’extens període comprès entre finals del segle XVI i començaments del segle XX, l’èpica no va deixar de ser conreada pels poetes catalans, encara que fos en altres llengües; i, a més, la seva influència es va estendre fins a modalitats literàries diferents, com ara la tragèdia, i a altres arts, com ara l’òpera. Fora de les obres de Verdaguer, però, el gènere encara compta amb escassa tradició d’estudi a casa nostra. Amb el volum Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX), format per sis ponències a càrrec d’especialistes de diversos àmbits de la història cultural i literària catalana, l’Aula Carles Riba ha volgut impulsar la recerca sobre el conreu literari del gènere i també sobre les seves irradiacions al teatre i la música. Els treballs permeten al lector d’acostar-se a la producció d’autors com Joan Pujol, Bartomeu Tormo, Ramon Muns, Francesc Pelagi Briz, Àngel Guimerà, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, i compositors com Felip Pedrell i Enric Morera, entre altres, que il·lustren amb claredat la pervivència i l’evolució de l’èpica al llarg dels segles.
En paralelo a la progresiva quiebra del equilibrio convivencial entre las comunidades cristiana y judía, la Baja Edad Media desarrolla un repertorio iconográfico que, a la vez que vehículo de propaganda antijudía, no deja de constituir un reflejo del imaginario cristiano concerniente al judaísmo. Este libro aborda el estudio de esa iconografía a partir del análisis de la proyección en lo visual de una serie de motivos temáticos en torno a los cuales la Edad Media hispánica construyó la imagen del judaísmo en sus aspectos más negativos: la ceguera espiritual (personificada alegóricamente en la figura de Synagoga), la acusación de deicidio (integrada por las artes visuales, en coincidencia con el arte dramático, en los ciclos de la Pasión), la acusación relativa a la profanación de la hostia (con una interesante iconografía en el ámbito catalano-aragonés), la de crimen ritual (con uno de sus ejemplos más depurados en el caso del Santo Niño de La Guardia), o la imagen de los judíos como seguidores del Anticristo.
La culminació de l'escultura renaixentista a Catalunya
Tret d’uns quants historiadors de l’art, no són gaires les persones que avui recorden l’Agustí Pujol i que són conscients de la transcendència que el seu art va tenir durant segles. De vegades sembla que la seva figura es difumini dia a dia, en comptes d’envigorir-se. Aquest llibre intenta demostrar que seria una pena que el sentíssim com un personatge poc rellevant del recorregut històric d’aquest país. O que no el tinguéssim ben present tot i ser un dels artistes més interessants en aquell paisatge d’artesans i un dels més moderns del seu temps. Va ser un autor molt especial i que es comportà sempre, sense excepció, com un escultor original i exigent; com un mestre dotat d’una inventiva innata i inesgotable, i d’una tècnica impecable que li van permetre transformar les creences que havia de servir en un món figuratiu personalíssim i artísticament intens i suggestiu.
Estudiosos, aficionados y turistas dentro del cuadro
Tradicionalmente se ha prestado poco interés a esas figuras que, a veces, aparecen en las imágenes de monumentos o de museos. Tendemos a percibirlos como observadores circunstanciales –y, por lo tanto, prescindibles– de un motivo mucho más importante que es la obra de arte. Sin embargo, ellos hacen que ésta termine por ser lo que es, pues la idea de creación artística implica la idea de mirar, de despertar curiosidad y de experimentar placer. Son testigos de un comportamiento que rescata el objeto de la historia para insertarlo en el tiempo.Este libro analiza el protagonismo que tienen los eventuales observadores en las imágenes artísticas, al ser reproducidas en distintos soportes, y la conversión de la mirada en un tema de representación. Escrito en forma de ensayo, constituye, en el fondo, una advertencia sobre la propia forma de mirar de cada uno y un reconocimiento a las miradas de los demás.
Aquest llibre no vol ser una petita història del col•leccionisme i dels museus sinó un simple exercici de reflexió sobre alguns dels problemes i dels episodis singulars d’aquesta trajectòria, en què les valuoses iniciatives individuals han hagut de resoldre, sovint en precari, les mancances i indefinicions de les institucions polítiques.
Una història del moble i la decoració del modernisme al decó a Barcelona
En aquest llibre es traça, mitjançant la història del taller de mobiliari i decoració Busquets, una crònica de la construcció de la Barcelona interior, dels escenaris privats on transcorre la vida quotidiana, en una cronologia que va des de la seva fundació, l’any 1840, fins a l’Exposició Internacional de 1929. Una història de la producció d’un dels tallers més prolífics i representatius dels canvis en les demandes d’una clientela que evoluciona en les tendències del gust des de l’eclecticisme, passant pel modernisme, el noucentisme i arribant fins els anys vint amb el déco.
Aquest llibre tracta de la pintura sobre taula del gòtic lineal català, tant la realitzada per als comtats catalans integrats a la Corona d’Aragó com per als comtats pertanyents a l’anomenat Regne de Mallorca, del qual formaven part la Cerdanya, el Conflent, el Roselló i altres comtats de la zona nord de la Catalunya medieval, a més a més de l’Illa de Mallorca. És el primer cop que es realitza un estudi global de les pintures de la primera meitat del segle XIV.
La decoración pictórica mueble en el monasterio de El Escorial desde Diego Velázquez hasta Frédéric Quilliet (1809)
En aquest llibre s’intenta reconstruir, a partir de les antigues fonts literàries -les quatre edicions de la Descripció breu del Monestir del pare Francisco de los Santos i altres posteriors-, el contingut i l’estructura del fastuós museu o galeria de pintures que durant la segona meitat del segle XVII es va constituir al monestir d’El Escorial per iniciativa de Felipe IV, continuada després per Carlos II, i que va tenir en el pintor i aposentador real don Diego Velázquez un protagonista d’excepció.
Més...
Presenta un recorregut per la història monumental de Sant Pere de Rodes, des dels precedents antics, fins a les darreres restauracions, amb l’objectiu de donar una visió el més complerta i raonada possible del conjunt. Els segles del romànic, en què el monestir és un punt de referència indiscutible, s’han tractat de manera sensiblement més extensa, perquè aquest període és el millor estudiat i el més significatiu de Sant Pere de Rodes. Això no obstant, no s’ha volgut renunciar a la resta de la seva dilatada història, la qual també inclou períodes més desconeguts, fets luctuosos i processos de restauració que, en definitiva, són imprescindibles per entendre el monument actual.
Traducció de Josep Batalla i Harold Roig
El llibre és un assaig divulgatiu adreçat a un públic culte que, sense ser especialista en filosofia antiga, s’interessa per conèixer les arrels intel·lectuals dels moviments actuals. El naturalisme lúcid dels epicuris, en proposar el goig moderat exigit per la consciència de saber-nos finits, ha estat un dels corrents que, des del rerefons, més han influït en la cultura europea. Bandejat pels autors cristians, antics i medievals, redescobert pels humanistes del Renaixement, enaltit pels pensadors ateus i pels marxistes, l’epicureisme és a la base de molts corrents del pensament modern. Abstenint-se d’afavorir o de desqualificar cap tendència interpretativa, aquest assaig vol oferir una nova manera de llegir Epicur, alliberada de qualsevol posició presa, favorable o contrària.
Guittone d’Arezzo fou sens dubte un dels autors més rellevants de la generació de poetes italians immediatament anterior a Dante Alighieri, aquella que, a la Toscana dels municipis, recollia amb forta personalitat tant el llegat de la lírica trobadoresca provençal com el de la recent experiència de l’escola siciliana. Quan Guittone tenia uns trenta-cinc anys d’edat, experimentà una crisi espiritual i s’uní a la congregació dels frati gaudenti. Aquest fet condicionà la seva heterogènia producció, solcada per intenses contradiccions i diversament inspirada per la política, la religió i l’amor. Al costat de la seva important poesia de tema religiós, la seva etapa «anterior», de tipus amorós, reflecteix, com poques, les esquerdes i tensions, ètiques i estètiques, d’un món líric periclitat, que sovint expressa amb trets irònics i fins i tot sarcàstics.
Els trobadors inclosos en aquesta antologia posen en relleu els lligams que hi hagué entre la poesia trobadoresca i la ideologia de croada. Per la seva doble condició de protector de la cultura cortesa i de monarca vinculat a la croada, la persona de Ricard Cor de Lleó no se’ns mostra solament com un heroi amb perfils simbòlics (el «lleó» combatent com el descriuen els cronistes) sinó com el centre d’una sèrie de discursos poètics que expressen les ànsies i les recances vinculades a la reconquesta de Jerusalem. El corpus poètic dels croats trobadors no ofereix cap visió unificada de la croada. Ben al contrari, revela els múltiples dubtes que els medievals tenien sobre la viabilitat de l’empresa militar. Capficats per la possibilitat del desastre, els poetes donen veu a les contradiccions subjacents al moviment croat.